Això és més que un disc!

Per poder entendre una mica més aquest àlbum són necessaris alguns aclariments previs:

Qui hi ha darrera de Ghawar Dub Sons?

Ei, hola, sóc jo. M’han ajudat forces colegues (aquí pots veure els crèdits) però bàsicament sóc jo, un individu que es dedica a fer coses creatives variades. Em fa una mica de cosa definir-me perquè qualsevol etiqueta comporta connotacions i prejudicis que podrien distorsionar la interpretació de les meves obres i prefereixo que siguin jutjades amb la mirada neta d’un infant. Aquí es pot trobar un recull d’algunes coses que he fet:

https://sites.google.com/site/opifai/

 

Perquè aquesta portada?

oil

A la portada hi apareix una dona bevent gasolina a morro. Es basa en una imatge del sensacionalista programa televisiu “My strange addiction” on hi apareix una dona addicta a beure gasolina. M’ha semblat la imatge més punyent i eloqüent per tal d’il·lustrar l’addicció de la nostra societat al petroli, que és el que vol expressar el títol de l’album: “Negra és la nostra sang”. Evidentment, la majoria de la gent no consumim petroli d’una forma tan explícita, però darrera de gairebé totes les nostres activitats, hi ha petroli . Utilitzem petroli per alimentar-nos, moure’ns, comunicar-nos, abrigar-nos, escalfar-nos, allotjar-nos o follar amb menys riscos. Tots som igual d’addictes al petroli que la dona de la portada, malgrat la nostra addicció sigui una mica més subtil. La diferència més important és que la dona de la portada és ben conscient de la seva addicció i sap que no és bona.

 

Perquè Ghawar?

F3.large

Bé, primer hauria d’aclarir que fa més de deu anys vaig publicar aquest àlbum: “Gondwana Dub Sons – Errors en el Sistema”. “Negra és la nostra sang” seria la continuació d’aquell àlbum. Amb el nom de Gondwana i a través de la seva imatge dels sudcontinents units, volia transmetre l’idea dels pobles oprimits units contra l’imperialisme destructor dels països rics del nord. Amb els anys m’he fet gran i més realista i carca, i això m’ha portat a canviar Gondwana per Ghawar. Ghawar és el jaciment de petroli més gran del món. La indústria petroliera no m’apassiona especialment, fa moltes coses que no consentiríem de cap manera si passessin davant nostre. Si m’identifico amb Ghawar és per reconèixer el que considero el pilar més fonamental de la nostra societat, l’energia barata que sosté la seva opulència. Crec en una societat més sostenible i saludable, però si volem canviar alguna cosa crec que hem de començar per reconèixer les nostres arrels més fosques, la sang negra que manté viu el nostre modus vivendi.

 

Perquè he trigat més de 10 anys a treure un altre àlbum?

Bé, em costa centrar-me en una sola modalitat artística, sempre estic posat amb diversos projectes alhora, així que tinc processos creatius força més lents que el procés que viu el nostre país. Tot i així, mai he parat de fer música, fa molts anys vaig estar amb un projecte polític-petardo-musical (antiherois) i també vaig tenir una època rapera (myspace). Després vaig passar per un llarg periòde anarkoprimitivista i agro-hippie durant el qual vaig intentar reduir al màxim l’ús de tecnologies insostenibles com els ordinadors (en aquest còmic autobiogràfic ho explico una mica). Vaig seguir fent música dub tocant la melòdica en punts claus de la vall de Querol on ressonava més l’eco sense necessitat de software ni cap andròmina. En els últims 4 anys, progressivament he deixat de repimir-me la meva addicció a les noves tecnologies, així que he tornat irremeiablement a fer música electrònica, i no he pogut evitar fer aquest àlbum.

 

Perquè és més que un disc?

Crec que la música és un dels mitjans culturals més accessibles i consumits. Per això considero la música una porta a molts altres móns. A través de la música vaig apendre a tenir un esperit crític i a qüestionar allò establert. Músics com Inadaptats, Obrint Pas, Fermín Muguruza o Manu Chao em van polititzar, van començar a construir la meva consciència social. Em sento molt agraït per tots els móns que m’ha obert la música, per això jo voldria seguir aquesta tradició de fer de la música alguna cosa més que un mecanisme per desconectar temporalment dels problemes del nostre món i així poder suportar-los millor sense intentar superar-los. El problema és que la lletra d’una cançó té una extensió molt limitada i costa expressar la complexitat d’una problemàtica amb tant poques paraules. Per això he optat per complementar algunes de les meves cançons amb textos que he anat elaborant durant aquests deu anys que he trigat a treure l’àlbum.
Però no us espanteu! No tots els temes del disc pretenen tocar-vos la moral. N’hi ha d’alegres o perfectament bojos i descerebrats.
També tinc la intenció de complementar els temes amb videoclips, de moment n’he fet dos: Negra és la nostra sang, Mi vida es la muerte. Tinc previst fer dos videoclips més i acabar un videoclip-videojoc amb el tema que tenca el disc.

A continuació, aprofundim una mica en els temes del disc que dónen per aprofundir:

Negra és la nostra sang

I els nostres cors bombejen sang negra del fons del mar. X2

Ens dóna l’alè, és la nostra fe,
sang negra d’un mar sota el que ara és desert.
Ens dóna prou força com per partir el mar,
les gestes bíbliques són un joc d’infants.
Poders sobrenaturals a les nostres mans,
déus humans que no saben què es fan.
Res té menys valor que allò que acabes cremant,
fins l’última gota seguirem sagnant Ghawar.

I els nostres cors bombejen sang negra del fons del mar. X2

I el seu batec es debilita,
perdem pressió el reg sanguini decliva.
Les extremitat perden el seu sustent
i es moren lentament.
Requereixen d’una transfusió de sang
aquí i ara de forma imminent.
Però no hi ha donants,
l’aixeta dels bancs
no raja més efímers enganys.
Ja ningú se’n cuida de les formes,
aparteu que aquest barril és meu.
Han caigut les màscares,
ja ha arribat la guerra pel foc.

Sóm fills de Gawhar, negra és la nostra sang. X2

Aquest tema és fruit de la meva obsessió durants anys sobre el tema del pic del petroli. Durant aquell temps vaig escriure alguns articles que vaig penjar en aquest blog sobre el tema: https://declivi.wordpress.com/
També vaig fer alguns murals temàtics:



La veu que surt al principi i al final del tema pertany a Antonio Turiel, a qui considero el més gran entès i més bon divulgador sobre el tema, sóc fidel seguidor del seu blog: crashoil.blogspot.com

 

Juanlai* (Cançó d’amor sense sucre ni edulcorants)

 

I tot comença de festa – juanlai!
i ens oblidem de la resta – juanlai!
i ens tirem de cap a la piscina de mig metre de profunditat
pensant que podem compartir-ho tot.
i sé que no va anar bé -juanlai!
però això no vol dir que no et vull veure més
sols falta una mica més de aire entre tu i jo
perquè cadascú pugui fer el seu camí
perquè cadascú pugui fer el seu pipi íntim.

No hi ha relació perfecta, No hi ha parella ideal X2
No hi ha cap relació perfecta,no hi ha cap parella ideal
No hi ha cap d’estat tan tarat X2com qualsevol enamorat X2
L’amor ens infecta, és la droga més selecta.
I tu em retreus que jo et retrec
que tu sempre em retreus que et faig sempre retrets.
I sé que no va anar bé – juanlai!
però això no vol dir que no et vull veure més
sols falta una mica més de aire entre tu i jo
perquè cadascú pugui fer el seu camí
perquè cadascú pugui fer el seu pipi íntim.
La mitja taronja és per fer suc,
si un príncep és blau , s’ha fet molt de mal.
El sexe en estat passional,
és tan etern com un estat gripal.
Diuen que els pols oposats s’atreuen
però jo sóc bipolar i la nostra atracció
és tan tan gran com la nostra repulsió
I tot i així ens aguantemens enviem a l’infern
i hi anem per no veure’ns i allà ens retrobem
a voltes ens retraiem que si no fas prou o ho fas malament
I de tant en tant ens estimem
i d’encara més tant en tant ens ho diem (o odiem).

La lletra d’aquesta cancó pretén desdramatitzar les truculències de les relacions de parella a través de l’acceptació que normalment les relacions no són perfectes. Però que una relació no sigui perfecta no vol dir que no funcioni i que haguem de seguir buscant la parella ideal! Es tracta de veure què podem compartir i què no, quant de temps podem estar junts sense que comencin a saltar les guspires dels retrets i altres mals rotllos. Aquest procés d’exploració dels límits de la relació pot ser llarg i dolorós. Sovint comporta expectatives fustrades com ara acceptar que no podem viure junts o que la flama del desig sexual mutu no és eterna i constant… però, ei! no és cap drama!! hi ha moltes altres formes de satisfer les nostres necessitats afectivo-sexuals al marge del model walt disney!
Si vols aprofundir més en el tema et recomano que llegeixis la última versió de “Desmuntant la cultura de la monogàmia”.

Desmuntant la cultura de la monogamia 4.jpg

Desmuntant la cultura de la monogamia 4

*Juanlai no és cap paio, és un terme local de la comunitat on visc que expressa sorpresa i perplexitat, com quan dius “Vatua l’olla” o “uaala”.

 

Oda a la ciutat

 

Jo estic molt a favor de les ciutats i la seua sostenbilitat
M’encanta tota la contaminació acustica, nuclear, luminica
reflectida en eixa sinistre capa.
Apocalípticament es pon
el sol com si no tornés mai.

M’agrada passejar-me a soles pels carrers,
sense conéixer ningú, driblar motos i cotxes.
Baixar al submón del metro per respirar
aire pur X2
Els convois plens d’individus muts,
són aquests els moment pels quals haver viscut
fan que valgui la pena, uooi!
Adore que m’increpin i perseguesquin (verbs perseguir + pescar) pels carrers
uniformats amb rastes i petos de ONG,
caic als seus braços, redempció del meu ser
i els entrego la meua ànima: targeta de credit.
M’agrada també la sobreexplotació
dels aqüífers per l’assedegada ciutat.
Adore els rius cristal·lins, iep!
que travessen algunes avingudes,
M’encisa la fauna salvatge,
que va d’ací a allà botant, saltant entre cotxe i cotxe.
M’encanta tindre grans superficies a prop
amb tendes de mascotes i herbolaris
M’encanta perdre’m en botigues de souvenirs
i apendre coses de la cultura d’aquí.
M’encanta sepultar
la meua llengua, aquí.
Qui voldrà fer l’esforç
d’entrendre el meu parlar
tan poc cosmopolità, iep!
L’urb ens agermana a tots
en un interès comú:
viure l’un damunt de l’altre
i sense matar-nos.

Aquest tema és una oda irònica i sarcàstica sobre les ciutats que va molt lligat a aquest llibret-pamflet que vaig editar en la meva època agro-hippie i anti-urbana més radical.

portada

http://issuu.com/difonlaidea/docs/desurbarcelona

arxiu pdf DESURBARCELONA

Hi ha algunes coses amb les quals ja no hi combrego, però em segueix semblant una crítica essencial, especialment per a tothom que estigui posat en això de la transformació social o l’ecologisme que predica la sostenibilitat.

 

 

No vull ser gran (amb Lluni Vers)

No podem seguir pensant així,
passant mals moments i viure corrents.
Algú hauria d’explicar aquesta història als nens
que algun dia engreixaran el capital amb el seu temps.
Matant-se a treballar, màquines de consumir,
merda per menjar i malsons per anar a dormir.

I és que no, no vull ser gran,
tenir un treball i pagar mil crèdits a un banc.
I és que no, no vull vestir
amb camisa i corbata i afeitar-me cada dia pel matí.

Tenim més aspiracions, busquem aquell món millor
que perseguim des de fa dies però anem contra direcció
I ara si, ho tinc decidit,
ho engego tot a fer punyetes
i m’en vai al cinquè pi.
Perquè no, no em vull fer gran.
Us heu menjat les criatures,
això ha sigut un gran engany.
Jo vull seguir jugant, viure al bosc o al camp
i fer-me una cabanya dalt de l’arbre més gran.
I que tingui un tobogàn i una corda com Tarzan,
convidar les criatures i passar la nit cantant.
Tornada

 

Atzar, gens i persistència

 

No tinc cap déu que em guii el camí
no tinc cap destí escrit, no tinc cap veritat fins l’infinit
la incertesa és l’únic que et puc servir
el dubte i el dub són els meus més eterns amics.
No tinc cap veritat més que les que em serveixen a mi
No et puc guiar no et puc servir per ser el gurú que t’il·lumini

Només tu pots triar el teu camí
tu decideixes ser normal o feliç

Així que no et jutjaré
si fas el mal o fas el bé
entendre’t intentaré
fins i tot t’escoltaré
deixa’m entrar a dins teu i posar-me en el teu lloc
i veure amb els teus ulls compartint la mateixa sort.

La teva sort és fruit del atzar,
el teu cos és cosa dels gens
els teus talents emanen de la teva persistència.

Som fruit d’atzar i gens i persistència.

Bé, aquest tema no és un càntic al relativisme post-modern on res és bo o dolent, tot és relatiu i no hi ha cap veritat. Es tracta més aviat d’un exercici d’humiltat en pro de la ciència. Quan dic que no tinc cap veritat, em refereixo a que no crec en les veritats absolutes pròpies de les religions o de les ideologies que funcionen com si fossin religions. Sols crec en la ciència i la ciència (o potser és més entenedor dir coneixement enlloc de ciència) és l’únic pensament que no defensa cap veritat absoluta, sols té veritats temporals disposades a ser qüestionades en tot moment.
Amb aquesta lletra també pretenc qüestionar als judicis morals que fem sobre la gent. Entenc que quan jutjem negativament algú, significa que no hem sigut capaços de posar-nos al seu lloc i entendre perquè ha actuat com ha actuat. La incomprensió no serveix per superar els conflictes, sols els intensifica. Si volem viure amb relacions i comunitats més saludables, hauríem d’intentar promoure l’empatia i la comunicació no violenta per tal de solucionar els conflictes de forma que tothom hi surti guanyant.
Bé, aquest últim paràgraf em sembla tan evident que em sento estúpid deixant-lo aquí escrit, però malauradament, la realitat quotidiana em recorda que no és gens evident.

 

Mi vida es la muerte (amb Tània)

 

Estava assegut en un racó
i la mort em va dir aquí hi ha dolor.
Jo li vaig respondre que no,
ja fa molt, vestida de dol.
Les estrelles ja no brillen
i el sol tampoc ja no fa goig.
Perquè, perquè ja no hi ha pluja d’estels?
Eclipse espacial, cel sideral,
obscuritat completa i parcial.
HORROR!!!

mi vida es la muerte - tania

Amb aquest videoclip segueixo amb la meva dèria de mostrar allò que ens desagrada i que voldríem ignorar de la nostra societat, com ara els grisos paisatges decadents de l’extrarradi de les nostres ciutats que fan possible l’acomodada vida dels seus centres.

 

Anuncis